divendres, 11 de gener de 2008

Apolo i Dafne

Dafne, el nom del qual significa "llorer"en grec, és una ninfa estimada per Apol•lo que un dia va jurar no pertànyer mai a cap home.

Un dia, Apol•lo la va sorprendre escoltant el seu cant i es va quedar enamorat de tal meravellós murmuro. Dafne al notar la seva presència deixa de cantar i queda immòbil per l’esglai, mentre busca amb ulls aterrats un amagatall al seu al voltant. El Déu Apol•lo la sedueix amb màgiques paraules d’amor, ella li suplica que es detingui però ell és sord al seu prego, llavors Dafne tira a córrer, però no té a on fugir. Indefensa, demana ajuda a la Terra i aquesta li escolta; com salvació comença a transformar-se entre els braços del Déu. La seva suau pell es recobre d’una escorça, les seves ungles delicades s’allarguen en fulles multiplicades amb màgica velocitat. Els seus cabells formen un dens ramatge, el rostre desapareix darrere de l’escorça i el cos es transforma en tronc.

Queda fixada amb les seves arrels enfonsades en la terra, rígida i immòbil.

Apol•lo abraça tristament l’arbre i entre llàgrimes declara que aquest arbre serà consagrat al seu culte.

La més famosa de les obres inspirada en aquest relat mitològic és el grup escultòric de Bernini, qui amb el seu art va captar tota l’angoixa de la ninfa fugitiva.
Soufian Lalouh

2 comentaris:

Xavi ha dit...

Molt bones Soufiane!!

Crec que el teu treball està molt ben estructurat. Té una dinàmica molt bona, és interactiu i està escrit amb bon ull. Crec que t'ho has currat bastant.
Està molt bé.


Ens veiem
Segueix així.

Lluís ha dit...

Soufiane,
en general el trobo bé. Només has de cuidar una mica més l'ortografia i posar-ne alguns enllaços.
Lluís.